Plantes i humans
Plantes i humans

Paral·leles entre català i castellà

Paral·leles en el vocabulari i les formes del català i del castellà no són d'estranyar puix que els idiomes tenen el mateix origen del llatí i també han estat en contacte durant segles. Tanmateix molts mots catalans mostren més relació amb els francesos i occitans que no amb els castellans.

En casos de bilingüitat s'observa sovint un fenomen que en la lingüística s'anomena interferència: La persona empra trets d'una llengua en l'altra. Així els catalans sovint pronuncien el mot castellà ciudad com ciudat, i solen dir en castellà com en català la calor. També ocorre que un català diu en castellà "tengo dos caballos, uno de negro y una de blanco" en compte de "una negro y uno blanco". En l'altre direcció hi ha molts trets que s'usen sovint en català. Ocorre que algú omet els mots hi i en (ne) que no tenen corresponència en castellà (però sí, en francès: y, en, i en italià: ci, ne). Així es pot escoltar: "Acabo de comprar un altre barret, ara tinc tres" en lloc de "ara en tinc tres". Puix que la gran majoria dels catalanoparlants també parlen castellà, molts trets castellans (que a vegades s'anomenen barbarismes) es van desprenent en català i a poc a poc en canvien la fesomia cap el castellà, en el procés que les interferències es van normalitzant. (Les influències d'una llengua a una altra les he descrites en vàries publicacions per al romanx i l'alemany.)

Hi ha casos que en el català d'Espanya s'empra un mot que pareix el castellà mentre que en rossellonès (el dialecte català en França) hi ha un que pareix el francès. Així en castellà sentido, en català d'Espanya sentit, en rossillonès sens, en francès sens. També: fábrica, fàbrica, usina, usine. El mot fàbrica no ens demostra influència entre català i castellà puix que és la forma llatina. El mot sentit en canvi és un desenvolupament més nou que es deu a contactes perquè no ve directament del llatí (sensus).

Això val també per a l'accent: música, música, musica (accentuat damunt la i), musique. L'accentuació música és l'original del llatí. La pèrdua de l'accent esdrúixol s'ha manifestat en una àrea limitada: en francès, francoprovençal, occità, rossillonès i aragonès.

També per al gènere pot valer: la sangre, la sang, el sang, le sang. En aquest cas el masculí és l'original (llatí sanguis). Molt estrany és el cas de pols: En el català d'Espanya es diu la pols, al contrari al castellà el polvo; però en rossillonès es diu el pols al contrari al francès la poudre i la poussière. En llatí pulvis podia ser masculí o femení.

Molts mots p. ex. en la tècnica corresponen en català i castellà: arandella –arandela, abraçaderaabrazadera, imperdible (el mateix mot en gallec, però en portuguès alfinete de segurança, en francès épingle de sûreté).

També hi ha mots d'origen clarament català en castellà: paella (francès: poêle), buque (cat. buc), alioli (cat. allioli), palmera (originalment en castellà només palma), picaporte (cat. picaporta), capicua (cat. cap-i-cua, i un diccionari castellà molt usat afirma que no està clar d'on ve aquest mot!), a Cuba devantal en lloc de delantal (cat. davantal). Expressions col·loquials com detrás tuyo i encima mía en lloc de les considerades correctes detrás de ti i encima de mí a vegades s'atribueixen a una influència catalana, però no són només catalans els que ho diuen.

Alguns mots comuns es deuen a un substrat, antecedent de l'euskera, com esquerreizquierdo.

Alguns substantius que en llatí eren neutres i que en la gran majoria de les llengües romàniques són masculins, en català i castellà han passat al gènere femení: la lletla leche, la sal, la mella miel; en gallec i portuguès: o leite, o sal, o mel; en francès: le lait, le sel, le miel; però en furlà (friülà) independentment: la mîl.

Fins i tot en parts més intrínseques de la llengua com l'estructura de la frase hi ha moltes paral·leles del català amb el castellà, però hi ha casos on el rossillonès compart l'estructura del francès:

No sé decírtelo.

No sé dir-t'ho.

Sé pas t'ho dir.

Je ne sais pas te le dire.

Moltes locucions es construeixen de la mateixa manera en català i en castellà. Degut al gran nombre de gent bilingüe això no estranya. Per exemple el mot portar té corresponències d'etimologia i de significat en francès porter, romanx purtar i italià portare, mentre que en castellà es diu llevar, però el mot català té vàries locucions en comun amb el castellà. Alguns exemples:

Llevo cuatro años aquí.Porto cuatre anys aquí.

Nos llevamos muy bien.Ens portem molt bé.

Es verdad.És veritat.

En aquest últim cas en alguerès s'ha mantingut el vell mot: És ver. En italià es diu: È vero.

L'expressió més o menys (eivissenc més o menos) existeix literalment en moltes llengües (castellà más o menos, francès plus ou moins, romanx pli ni meins, també en italià, anglès, alemany, rus...), però no s'utilitza amb tal freqüència com en català i castellà. Per exemple amb el significat de "aproximadament" és un ús típic del castellà que comparteix el català d'Espanya però no el rossillonès: francès à peu près, d'allí rossillonès apupré.

Hi ha expressions, però, que coincideixen en català i francès i no pas en castellà: de bon matíde bon matin –de madrugada, és a dirc'est-à-direes decir, fer malfaire maldoler.

També les fòrmules de saludar són paral·leles. Especialment val mencionar: Buenas tardes.Bona tarde. Buenas noches.Bona nit. En altres idiomes hi ha dues expressions per a "Bona nit": una per a saludar a l'encontre (francès Bonsoir), l'altre per a acomiadar-se (francès Bonne nuit). Una curiositat: En turc Iyi akşamlar també s'usa en els dos sentits, i també és, com en castellà, plural.

Gairebé igual és l'ús del subjuntiu en els dos idiomes. Mentre que en francès, romanx i italià en desigs a una altra persona s'utilitza l'imperatiu com si fos una ordre o una invitació i es diu per exemple literalment "duerme bien", en català i castellà es podria dir que dormis béque duermas bien. Bé que en aquest cas es prefereix que descansisque descanses, que així es distingeix de la invitació a algú treballant descansa.

Alguns catalans consideren els castellanismes en la seva llengua una amenaça per a l'idioma. En un costat és un fet que cada llengua està en desenvolupament permanent i integra elements d'altres llengües, bé que hi ha diferències en el grau. En l'altre costat segurament és un dret de les minories etnolingüístiques protegir la seva llengua i cultura contra la desaparició de trets típics. A vegades castellanoparlants entenen mal els esforços pel català com si fos un atac contra el castellà, i així sorgeixen enemistats innecessàries.

De totes maneres, les paral·leles entre català i castellà ajuden a aprendre català els que ja saben castellà.