Plantes i humans
Plantes i humans

Homenatge al fundador de l'esperanto a Perpinyà (francés: Perpignan).

Altres imatges de Catalunya septentrional:

Lletrers bilingües en francés i català a Perpinyà.

Lletrer bilingüe d'un carrer a un poble als Pirineus.

Bandera catalana damunt la muralla de Perpinyà.

Llengua catalana

El català és un dels idiomes romànics, proper parent de l'occità (provençal). Durant la dictadura espanyola la gent aprenia que el català és un dialecte de l'espanyol, això per suposat és un disbarat. Bé que no sempre queda completament clara la distinció entre una llengua i un dialecte, en aquest cas no cap dubte. Fins el Renaixement molta gent considerava el català un dialecte de l'occità, que té més sentit perquè aquests dos idiomes de veritat són molt semblants. Avui s'apercep com a això que és: una llengua. (Occità o provençal era la llengua dels trovadors medievals, avui no queda gairebé ningú qui el sàpigui.)

Els dos dialectes principals són:

– el català occidental: català nord-occidental i valencià; i

– el català oriental: català central, català septentrional o rossellonès en França, baleàric (eivissenc, mallorquí i menorquí) i alguerès a l'illa de Sardenya.

La terminologia dels dialectes no és uniforme. Hi ha autors que diuen català occidental només al català nord-occidental; i català oriental, només al català central. El català nord-occidental també es pot trobar anomenat lleidatà.

La diferència més important és que las vocals a i e en català occidental es distingeixen també en sil·laba inaccentuada mentre que en català oriental es reuneixen en una sola vocal neutra. També la vocal o en català occidental té el seu so ple en sil·laba inaccentuada i en català oriental es pronuncia com u –però hi ha una excepció: A la major part de Mallorca la o queda amb la seva pronúncia també en sil·laba inaccentuada.

El català té moltes paral·leles amb el castellà, parcialment degut a influència directa; també té paral·leles amb llengües romàniques més a l'est, algunes paral·leles sorprenents amb el romanx. Una paral·lela d'alguns dialectes catalans amb el sard (a Sardenya) és l'article salat.

Dues persones (en eivissenc: dos persones) han de ser mencionades si parlem de la història de la llengua catalana:

Ramon Llull (1232/1233 - 1315/1316) era filòsof i també actiu com a escritor. La seva obra té tanta influència al català fins avui que els seus textes ofereixen poques dificultats per a un català culte de nostres temps, tot i que no tingui cap formació quant al català antic. Algunes formes verbal són molt diferents de les actuals. L'article masculí en els seus textes és el d'aquella època, lo (plural: los), el qual avui en dia es limita al català nord-occidental. Quan Llull escrivia poesia, però, ho feia en occità, el qual en aquelles èpoques era la llengua de la poesia en Catalunya.

Pompeu Fabra (1868 - 1948) va formar una ortografia unificada per al català, prenent en compte les pronúncies dialectals però també l'etimologia i la tradició. Així a un català oriental li pot semblar absurd escriure casa amb a, però cases amb e puix que no pronuncia cap diferència. Però per a un català occidental aquesta diferència ortogràfica reflecteix una diferència de pronunciació. Etimològicament pot semblar absurd escriure cavall amb v i no amb b com en llatí caballus. La raó és que l'ortografia amb v té tradició en textes antics; a més en alguns dialectes es distingeix entre b i v, i es pronuncia cavall amb v.

Dos llibres que puc recomanar:

Lluís-Anton Baulenas: Manual de llengua catalana. Barcelona 1986.

Frances de B. Moll: Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma 1968. 14ª edició 2008.