Plantes i humans
Plantes i humans

Etnologia, la ciència dels antropòfags

(Això és una versió una mica modificada d'un article que publiquí en alemany en la revista etnològica “Cargo”.)

Canibalisme (antropofagia): Consum oral de parts del cos humà i de la sang humana per humans. Canibalisme era molt difós en grans parts de la terra com a costume o per ocasions especials, destacant parcialment el gaudi de la carn, parcialment motius religiosos-rituals.”

Diccionari Diercke de la geografia general (1)

Molt temps abans del meu estudi d'etnologia jo savia que a Nova Guinea i altres parts de la Terra almenys en temps passats hi havia éssers humans que menjaven altres éssers humans. Clar, cada nen ho sap. També en el meu estudi a vegades escoltava de tal canibalisme, fins diferenciat entre endo- i exocanibalisme. (I en la antropologia ecològica fins i tot buscaven explicacions ecològiques perquè el canibalisme era necessari.) Però per la primera vegada també vaig ésser confrontat amb crítica de fonts que posaven en dubte les acusacions del canibalisme. I així em vaig dir a mi mateix: Vull saver-ho més exactament. Clar és que no puc visitar els tupinambà del sigle XVI per investigar si de veritat engordaven i menjaven cristians, com ho reportava Hans Staden extensament. Però puc investigar la literatura respecte a la seva plausibilitat. I aquell ho vaig fer. I vaig trobar coses interessants, i també vaig publicar sobre aquest assumpte.

Hans Staden va contar en el sigle XVI com els tupinambà a Brasil assaltaven els seus enemics, mataven les dones i els nens (i obviament, els deixaven atràs?) i feien presoners els varons. Després deixaven els varons contactar amb les dones indígenes i engendrar nens. Aquests nens (a fixar-se que venien de les pròpies dones) els elevaven, i quan tenien ganes, els mataven i menjaven (2). Demana: Tal reportatge mereix ésser cregut? ¿Es trata d'éssers humans reals o més be de monstres de contes? Generacions d'etnòlegs feien al•lusió al reportatge de sensació de Staden i consideraven el canibalisme dels tupinambà un fet que no podia posar-se en dubte. La majoria d'ells probablement sense haver llegit les declaracions originals de Staden. Per a què deurien llegir-se? Ja es sap que els estrangers sovint són caníbals. I en la conclusió reversa els caníbals són particularment estrangers. I quant més estrangera és una cultura, més és objecte de l'etnologia.

Per demostrar quant exòtics són els pobles estrangers, Ewald Volhard ens proveeix d'una colecció extensa sobre canibalisme: Alguns pobles mengen les dones adúlteres per castig. Altres mengen cadàvers podrits. Llavors, bon profit! O ofreixen, com ho va observar un missionari, carn humana en cestes per vendre (3). Tals coses les devem simplement creure? O, és més la tasca de l'etnologia com a ciència posar-les en dubte i examinar-les?

Durant el meu estudi vaig veure una pel•lícula en què un papua va amenaçar una altra persona que la menjaria. En aquell temps pensava jo inocentment: Mira, una confessió tant clara al canibalisme! Llavors existeix! Que els escèptics es callin per a sempre! Però, moment! En alemany dim que volem una persona “a menjar-la”, que significa que la volem molt. Aquell és una confessió clara al canibalisme? En irlandès hi ha la locució “menjar els veïns” que significa algo com “ultratjar els veïns”. Un significat metafòric paregut el mot “menjar” pot tenir en el francès de Quebec. (Més fets sobre aquestes i altres locucions es troben en la meva antologia: Janzing 2007a.) Perquè no atribuïm als papuas una llengua igualment metafòrica? En efecte, entre alguns papuas “menjar” s'usa com a metàfora per a “embruixar”. Avui en dia molts papuas es confessen a ésser cristians, i part del Cristianisme és –com ja savem– el consum del cos de Crist. Per supost no en forma de vertadera carn humana perquè els Cristians són capaços de simbolitzar. I, sériament volem tenir l'arrogància de declarar que la capacitat de simbolitzar es coneix a Nova Guinea només gràcies als missionaris?

Canibalisme en casos de grand gana per supost existeix, per segur sempre practicat amb abominació. Canibalisme d'alguns individus particulars que es posen fora de la societat, existeix ocasionalment com ho coneixem del cèlebre “Caníbal de Rotenburg” (Alemanya) que –com es d'esperar– és considerat un psicòpata per grans parts de la societat. Però la cosa relevant en l'etnologia, és més el canibalisme que està acceptat dins la societat. Sigui canibalisme profà, que és només consum de carn humana per a fins nutritius com el postulava Alfred Métraux per als pasqüenses (de l'Illa de Pasqua) (4) i com, segons una tesi de l'etòleg Irenäus Eibl-Eibesfeldt era molt difós en altres temps (5). Sigui canibalisme ritual o de cult amb el qual u vol apropiar-se les forces del difunt. Exemple d'aquest últim és el consum del cos de Crist.

Com ho mostra una mirada a la Gran Enciclopèdia Soviètica, l'eucaristia a vegades de veritat és interpretada com a supervivència de consum de carn humana (6). Per interpretacions semblants es comproba el canibalisme ancià de molts pobles estrangers: El canibalisme joga un gran paper en mites, contes i cults d'aquest o un altre etnos, conclusió lògica: les persones d'aquell etnos eren caníbals fins fa uns 200 anys. És tal proba suficient? Podem concluir de la conta alemanya “Hänsel und Gretel” i la canció de nens del mateix títol que els alemanys fa 200 anys engordaven i fregien nens?

Que s'imagini que algú digui que els judeus mengen carn humana –que en la història alemanya de veritat era constatat vàries vegades. No tenderíam de repent a acusar aquella persona d'antisemitisme sense investigar-ho més? Però sobre papuas la mateixa acusació està permitida? Perquè tratam judeus i papuas amb valoracions diferents? És perquè estam sensibilitzats per calúmnies contra judeus i encara no per les contra papuas? És perquè els judeus mentras tant han avançat a ésser vertaders éssers humans, mentras que els papuas en la consciència general resten “gent de l'Etat de Pedra”, “gent subdesenrollada”?

En general els judeus no aparten als pobles tractats en l'etnologia, els papuas sí. Tals fronteres trobo a vegades entre col•legues de la meva matèria si tracto pobles estrangers al mateix nivell com pobles europeus. Fins els etnòlegs encara no hem après a deixar la frontera entre “nosaltres” i els “altres”. En la seva definició original l'etnologia era la ciència dels estrangers, per això també dels caníbals. Llavors que admitim que els altres també són humans com nosaltres, aquesta definició de la nostra matèria deu perdre la seva importància. Si no ens consideram a nosaltres caníbals, llavors, perquè consideram caníbals els altres? És perquè els altres nos consideren també caníbals? Sí, és veritat, també els europeus hem estat considerats antropòfags des de temps ancians. A Àfrica occidental als temps de les caces per esclaus era clar que els europeus agarraven els africans i els portaven als seus vaixells per menjar-los. I és que aquest mètode de proba és menys convencent que els que empram sobre papuas, caraíbes i judeus, potser també homes de Neandertal?

Des de temps ancians el mite del canibalisme servia de frontera contra els pobles estrangers. Molts pobles contaven de pobles veïns que menjaven carn humana, que els investigadors sovint creien de seguida: Justament el poble que havia visitat l'investigador no menjava carn humana, els seus veïns clar que sí. Això per exemple Malinowski ho trobava sobre els habitants de les Illes Trobriand (7). Caníbals sovint són els pobles enemics, però també persones per a l'esclavitud o la missió dels quals u necessitava arguments. El cronista grec Herodot va descriure un poble dit andròfags que servia d'imatge dissuasiva per gent sense lleis i –com podria ésser d'una altra manera– menjava carn humana (8). El cronista indígena Garcilaso de la Vega va reportar com els Incas acusaven un poble estranger de no tenir lleis, d'andar nus i de practicar canibalisme i de tal manera creaven raons per sometre i “civilitzar” el poble.

Fa poc m'han culpat per no tenir proves que canibalisme no havia existit. És veritat. No afirmo que mai hi ha hagut canibalisme, això seria arrogant. Tal cosa per supost principalment és impossible d'ésser provada. El sol fet que ningú ha observat els tupinambà menjant carn humana, naturalment no és prova de la seva innocència. A mi també ningú m'ha vist menjant carn humana (excepte en forma d'una hostia). Tanmateix, si un indígena americano o africano m'acusa per menjar carn humana, no tinc possibilitat de provar-li el contrari.

Els que creuen en canibalisme, a vegades es refereixen a teories per les quals creuen que és probable que canibalisme de costume havia existit, per exemple amb mirada al canibalisme de ximpanzés. Sí, les teories permiten el canibalisme, amb això tenen raó –com les teories permiten vida al Mart. Però per saber si un poble de veritat menja o menjava carn humana, no és prou tenir teories, per bones que siguin, per a això necessitam fets etnològics que proven aquell consum o almenys lo tornen molt probable. I aquests fets manquen fins ara. Concluir de canibalisme entre ximpanzés a canibalisme entre els tupinambà deu ésser tant insatisfactori com concluir de vida a la Terra a vida al Mart sense investigar el Mart.

Una vegada sensibilitzat per acusacions de canibalisme, jo naturalment també estava escèptic contra l'afirmació que a Sudamèrica la cendra dels ossos de difunts és consumida en cervesa o puré de plàtans. Però les meves investigacions van ensenyar que sobre això hi ha reportatges creíbles. Pareix que el consum d'un parent difunt en forma de cendra d'ossos és tant natural per a alguns pobles sudamericans com és per als cristians el consum del seu Salvador en forma d'una hòstia o un tros de pa.

Sobre el regne d'animals no hi ha cap dubte que hi hagi animals que mengen altres de la mateixa espècie be que la importància d'aquell canibalisme encara és tema de controvèrsies. Les femelles de la mantis mengen els seus mascles amb la mateixa naturalitat dins la natura com ho pensam per observacions en captivitat? També a l'astronomia hi ha canibalisme quan un cos celeste (per exemple un púlsar) menja el seu acompanyant lentament. A l'etnologia el canibalisme s'enté com a simbòlic –o com a calúmnia. A vegades també com a fanfarronada en contacte amb exploradors i viatjadors que creuen massa fàcilment i de qui hom pot guanyar respecte de tals contes.

Fonts (todes també citades a la meva antologia: Janzing 2007a):

1) Leser, Hartmut, Hans-Dieter Haas, Thomas Mosimann & Reinhard Paesler: Wörterbuch der Allgemeinen Geographie. München und Braunschweig 1992. – Tomo 1: A-M, P. 293.

2) Staden, Hans: Warhaftige Hiſtoria und Beſchreibung eyner Landſchafft der wilden nacketen grimmigen Menſchfreſſer Leuthen in der Newenwelt America gelegen. Marpurg 1557. – Caput xxix.

3) Volhard, Ewald (1939): Kannibalismus. Stuttgart. – Passim.

4) Métraux, Alfred: L’Île de Pâques. Saint-Amand 1966. – P. 84.

5) Eibl-Eibesfeldt: Krieg und Frieden aus der Sicht der Verhaltensforschung. München 1990 (1a ed. 1975). – P. 216f.

6) Першиц, А. И.: Каннибализм. In: Прохоров, А. М. (Red.): Большая советская энциклопедия. Москва 1973. – Tomo 11: Италия - Кравкуш, p. 330.

7) Malinowski, Bronislaw: Soil-Tilling and Agricultural Rites in the Trobriand Islands. Bloomington, Indiana 1965. – P. 162.

8) Herodot: Buch IV, Kap. 106, wiedergegeben in: Herodot: Herodoti Historiae. Editio tertia, tomus prior. Aylesbury 1927.

9) Garcilaso de la Vega: 7. Buch, Original alrededor de 1.600, recitado (en escritura moderna) en: Sáenz de Santa María, Carmelo (Ed.): Obras completas del Inca Garcilaso de la Vega. Madrid 1963. – P. 271.

Literatura adicional (extractes de la majoria de les obres i els assaigs també citats a la meva antologia: Janzing 2007a):

Arens, William (1979): The Man-eating Myth. Anthropology and Anthropophagy. Oxford y otras.

Arens, William (1996): cannibalism. In: Barnard, Alan & Jonathan Spencer (Ed.): Encyclopedia of Social and Cultural Anthropology. London & New York. – P. 82f.

Bahn, Paul (1991): Is cannibalism too much to swallow? En: New Scientist. 27 April 1991: 38-40.

Frank, Erwin: »Sie fressen Menschen, wie ihr scheußliches Aussehen beweist …«. Kritische Überlegungen zu Zeugen und Quellen der Menschenfresserei. En: Duerr, Hans-Peter (Ed.): Authentizität und Betrug in der Ethnologie. Frankfurt am Main 1987: 199-224.

Gilsenbach, Hannelore (1996): „… und verzehren Menschenfleisch“. En: Bumerang. Naturvölker heute. Zeitschrift des Bundes für Naturvölker. 3/1996: 83.

Janzing, Gereon (2007): Kannibalen und Schamanen. Verbreitete Irrtümer über fremde Völker. Löhrbach.

Janzing, Gereon (2007a): Der unwiderstehliche Geschmack von Menschenfleisch – Eine Anthologie zu Menschenfressern und Kannibalismus. Löhrbach.

Janzing, Gereon (2007b): Nach Neuguinea zu den Kannibalen. En: Kritische Ökologie (Göttingen) 22 [1]: 21.

Kuper, Michael (1993): Über die Wut im Bauch der Kannibalen. »Die meisten Vorstellungen sind falsch«. En: Lorbeer, Marie & Beate Wild (Ed.): Menschenfresser Negerküsse. Das Bild vom Fremden im deutschen Alltag. Berlin: 36-45.

Menninger, Annerose (1995): Die Macht der Augenzeugen. Neue Welt und Kannibalen-Mythos, 1492-1600. Stuttgart.

Müller-Kaspar, Ulrike (1996): Menschenfresser. En: la misma: Handbuch des Aberglaubens. Wien. P. 574f.

Peter-Röcher, Heidi (1998): Mythos Menschenfresser. Ein Blick in die Kochtöpfe der Kannibalen. München.

Steadman, Lyle B. & Charles F. Merbs (1982): Kuru and Cannibalism. En: American Anthropologist 84: 611-627.