Plantes i humans
Plantes i humans

Un bany simpàtic

(Això és un article que he publicat en alemany en la revista "Kritische Ökologie", una mica modificat.)

Una experiència que encara no coneixen tots: Entres en un bany i hi ha un olor a sòl de bosc. D'aquesta manera cada ús del bany es mostra com a una experiència agradable.

Estem acostumats a considerar els nostres excrements com a alguna cosa desplaent, fastigosa, quasi un tema de tabú. Volem només enviar-los vers lluny amb molta aigua. Llavors arriben a la depuradora on són escombraries a treure. Les coses que passen allí, no són part dels nostres interessos perquè és lluny de nosaltres –fora dels ulls, fora de la ment.

Aquesta és una actitut que tend a dominar totes les nostres maneres de pensar: Els éssers humans sovint ens considerem a nosaltres mateixos una molèstia dins la natura, creiem que no produïm bellesa ni utilitat sinó escombraries de les quals volem desfer-nos, les qual volem tirar. Vers lluny. Però, on està "lluny"? En un sistema limitat com és la Terra, no existeix aquell "lluny". Les aigües residuals de part arriben en rius i llacs, inclós en les aigües profundes, resulten en una hipertrofització (excessius nutrients) i roben l'oxigen de l'aigua, fet que amenaça la fauna aquàtica. A més patògens poden propagar-se d'aquesta manera. I per treureels objectes de valor d'origen humà emprem molta de la nostra aigua potable.

Una alternativa fascinant és la latrina d'adob o letrina abonera que es molt més que només una latrina. Està basada en una actitut completament diferent sobre nosaltres mateixos i els nostres excrements: Són valuosos i utilitzables, fet que també hi da més estima als nostres mateixos cossos. Avui arreu la gent parla sobre reciclatge. I exactament al camp al que la natura ha planejat la circulació per mils de milions d'anys, convé començar: al camp de matèries orgàniques. Produïm excrements i per exemple hi llencem serradures dessobre, que produeix l'olor mencionat al començ. A penes hi ha algú que tingui l'idea de considerar el producte inhigiènic. En àrees sens arbres és possible trobar alternatives a serradures, per exemple sòl. Gràcies a aquell aditiu la mescla pot descompondre's bé. (Tanmateix, també es reporta de latrina d'adob sens aditius.) Animalets como isòpods, formigues i centpeus corren per la substància i complen la seva tasca perquè el material es mescli bé i es descompongui. El compost gratuït pot emprar-se en lloc d'adobs químics que han estat produïts i transportats amb molta energia i costen diners. A més el compost forneix humus.

Una pregunta legítima pot aparèixer: Aquest adob és higiènic? No hi ha patògens en ell que es propaguin amb el compost quant aquell s'empra? Aquesta és la raó per què un bon procès de compostatge és de major importància. Prejudicis que diuen que els fems humans no poden jamai ésser usats com a adob, són un resultat d'ús incorrecte. En l'agricultura biodinàmica (és dir, antroposòfica) encara avui aquesta tesi sobreviu; és el saber de l'any 1.924; avui en sabem una altra veritat: Excrements humans frescs no deurien ésser usats per a adob, sobretot jamai en comestibles. D'altre manera de veritat hi ha un alt risc de la propagació de patògens. Abans és necessari que l'adob sigui transformat bé per microorganismes. I això és la cosa per a la qual serveix el bany de compostatge: En el recipient sota l'inodor el conjunt d'excrements, paper higiènic i serradures és mesclat per petits organismes i transformat durant varis mesos o pocs anys.

A Eivissa, però, era tradicional secar els excrements i usar-les com a adob per a hortalisses, sobretot nitròfits, per suposat.

Hi ha diferents maneres de produir el compost (o siguen fems). Alguna gent prefereix a separar l'orina dels excrements, això és possible però no és necessari. Escombraries orgàniques de la cuina hi poden ésser llençats a la letrina o poden ésser compostades en un lloc separat. La decisió pot ser presa segons necessitats i experiències locals. A àrees d'escassesa d'aigua (com Eivissa) un bany que empra aigua potable és problemàtic de tota manera. En l'altre costat una letrina d'adob funciona sense l'ús d'aigua. Només per rentar les mans un poc d'aigua es necessària. Amb aquest fi l'aigua de pluja que cau en el sostre de la letrina pot ser usat; pot collir-se en un recipient perquè pugui utilitzar-se. Després de l'ús encara pot emprar-se per regar plantes al jardí.

Els que coneixin la protecció del medi ambient només de predicacions moralitzants, potser creuen que això és sola teoria que és molt difícil de tornar en pràctica. Però –la bella cosa de la latrina d'adob està en el fet que ha estat utilitzad per mil·lennis. La Viquipèdia té la paraula "latrina abonera" en varis idiomes (bé que encara en català només com a paràgraf de l'artícol "latrina") amb informes sobre experiències pràctiques i una vista històrica. El fet que el públic té gran interès en aquest afer, es mostra en la venta del llibre "Humanure Handbook" de Joseph Jenkins que es tornava un supervendes ràpidament.

És curiós que a Eivissa justament dins del centre de trobada de hippies "Casita Verde" hi ha dues latrines d'adob que fincionen força bé.

Literatura:

Joseph Jenkins: The Humanure Handbook. A Guide to composting human manure. Grove City, PA 2005, 3rd edition.

Lloc web sobre letrines aboneres (en anglès)

Artícol de Viquipèdia sobre latrines aboneres (la millor versión: en esperanto - en català)